https://www.theguardian.com/books/2018/jan/20/margaret-atwood-i-am-not-a-prophet-science-fiction-is-about-now?CMP=Share_iOSApp_Other

Anuncis

Miss Havisham

La senyoreta Havisham és un personatge de la novel·la de Charles Dickens “Grans Esperances” publicada l’any 1860.  És una dona amargada que s’ha tancat a ca seva des del dia del seu casament. No surt mai de la casa i ha aturat tots els rellotges, per tant no reconeix el pas del temps. Sempre va vestida amb la roba del seu casament i ha deixat la festa de noces preparada podrint-se en una de les seves habitacions. Com a resultat de les seves experiències, la senyoreta Havisham odia la humanitat, en particular, els homes. Ha adoptat a una jove, Estella, i l’està entrenant per a que sigui freda i cruel  i perquè trenqui el cor dels homes. La senyoreta Havisham convida al jove Pip a la casa perquè Estella pugui practicar. Ell creu erròniament que la senyoreta Havisham els desitja un futur junts, i també pensa que ella és la seva benefactora misteriosa.
Tot i que finalment es penedeix del que ha fet i el seu personatge comença a canviar, és massa tard. En un tràgic accident, la senyoreta Havisham es crema horriblement  quan el seu vestit de núvia s’encén  i mor poc després.
La senyoreta Havisham pateix danys psicològics, de manera que el lector no la condemna completament. És un dels models de mare de la novel·la.

Her watch had stopped at twenty minutes to nine, and that a clock in the room had stopped at twenty minutes to nine.
‘Look at me,’ said Miss Havisham. ‘You are not afraid of a woman who has never seen the sun since you were born?'”

Hi ha persones que també decideixen aturar els rellotges. A vegades és d’una manera simbòlica i d’altres els aturen de fet, deixen de donar-li corda, de posar-lis piles, els desconnecten de l’electricitat. Com si el record quedés encapsulat dins aquell objecte en un moment donat, investint-lo amb una gran càrrega emocional.

Dones, homes i literatura

Hauríem de continuar celebrant el dia de la dona treballadora? Potser alguns de noltros ens hem fet aquesta pregunta. per decidir-ho , una opció que tenim és  basar-nos en les evidències. Sense haver de fer molta recerca, ens trobem amb una gran quantitat de fets reals, del dia a dia, que ens donen la resposta (tots vostès podran pensar en notícies molt recents com a exemples i d’entorns ben propers i de la nostra societat occidental). Les xifres mostren que a nivell mundial, l’educació de les dones, la salut i la violència cap a les dones és encara pitjor que la dels homes.

Ens confirmen que hem de continuar.

D’acord amb el Fòrum Econòmic Mundial, la bretxa de gènere no es tancarà fins 2186.
El Dia Internacional de la Dona, dones de tot el món s’uneixen per obligar el món a reconèixer aquestes desigualtats – al mateix temps que celebra els èxits de les dones que han superat aquestes barreres.

Encara estem envoltats d’estereotips, idees preconcebudes, confusions i cal donar passes cap endavant. Feminisme?  Masclisme?, Per a què no parlar d’ igualitarisme?. En una societat igualitària i inclusiva en la qual no faci falta celebrar actes per a conscienciar a la població i a l’administració,  de la igualtat i equitat en els drets humans.

Afortunadament tenim mostres de canvi, com el moviment HeForShe . Una campanya solidària que promou la igualtat de gènere, creada per ONU Dones. El seu objectiu és involucrar als homes i als nens com a agents de canvi per a l’assoliment de la igualtat de gènere i reivindicació dels drets de les dones.

La igualtat no és una qüestió de dones xerrant de dones, sinó un problema social que ens inclou a tots.  Lluny d’entendre la igualtat de gènere des del concepte de lluita, la idea és transmetre que tots hem de preocupar-nos perquè la meitat de la població es vegi privada dels seus drets.

L’art és una via, un camí més cap en el qual poder fer aportacions,  i la  literatura ens ofereix tot un món de paraules per oferir una mirada cap a una societat més igualitària. En el qual també existeix un biaix.

Al Dossier de l’Associació de Dones Periodistes, (número 46) he seleccionat aquest paràgraf: “Querini posa de relleu i qualifica de discriminatori el fet que “els homes no llegeixen les dones. Les dones ens llegim entre nosaltres, i cal que li donin un Premi Nobel a una dona per a què un home la llegeixi”. Pesa l’herència de segles. La mirada de l’home s’adreça a l’obra de l’home, mentre que la de la dona resta oberta i escull un home o una dona “sense distingir”. Silvia Querini reivindica que els homes llegeixin dones.”

El principal objectiu de la igualtat està supeditada al fet de que les dones puguin elegir.

cdf237cd214753e395874ae33875be5b

I, com a dona, he elegit. A “Homes llegeixen Dones” he elegit convidar a cinc homes, escriptors,  que donin la veu a vuit dones, vuit escriptores, seleccionades per ells mateixos, per trencar tòpics, per sentir-nos formar part, entre tots i totes,  de la humanitat.

Dimecres 8 de març a l’Ateneu de Maó.

http://www.ateneumao.org/wp-content/uploads/M%C3%A9s-informaci%C3%B3-16.pdf

 

El retorn de Mrs.Ramsay

IMG_3895Fa dos anys, en ocasió d’una tertúlia literària sobre l’Ulysses de James Joyce vaig conèixer a Marisa Allès. Estudiosa apassionada sobre la literatura modernista anglosaxona, especialment del gran Joyce, vam coincidir en els gustos literaris amb una altre autora, Virginia Woolf. Ens hem anat trobat per seguir compartint lectures, autors, projectes, fins que un dia em va comentar que li agradaria adaptar un dels meus relats per tal de crear una performance, una fusió de diferents manifestacions artístiques. Va elegir el relat El retorn de Mrs. Ramsay, publicat a Els fantasmes de Bloomsbury l’any 2006. És una recreació inspirada en la novel•la Al far de Woolf, l’obra més autobiogràfica que va escriure, especialment centrada en el personatge de la mare, en les relacions matern filials, un dels temes que sempre m’han atret especialment.
El projecte de Marisa s’ha convertit en una il•lusió compartida per un grup de persones que han posat el seu temps, el seu art i la seva passió per crear l’obra que es podrà compartir amb el públic a Maó i a Ciutadella, tot i que no es descarta representar-la a altres indrets. És un privilegi i un honor que mai haguera imaginat que fos possible.

Dia Internacional de la dona

photo-originalEn ocasió del Dia Internacional de la dona, a l’Ateneu de Maó oferirem un acte per celebrar-ho. Es tracta de la lectura del poema dramàtic “Tres dones” de Sylvia Plath.

El poema subtitulat “Un Poema per a Tres Veus” va ser originalment escrit per ésser emès per la radio.

Es compon de tres monòlegs interiors entrellaçats, contextualitzats per un escenari dramàtic: Una sala de maternitat i els seus voltants.Les tres dones del títol són els pacients, i cada una descriu una experiència diferent sobre la maternitat.
La Primera veu és (presumiblement) una dona casada que dóna a llum i se’n duu a casa el nadó durant el curs del poema. La Segona, una secretària, un avortament involuntari, i no és el primer, i la Tercera veu, una estudiant universitària, dóna a llum després d’un embaràs no desitjat, i  deixa al nadó en adopció.

Tres dones va ser escrita per a la ràdio, i va ser transmesa per primera vegada a la BBC el 19 d’agost de 1962.