Segona part: Orlando també és Virginia Woolf

L’artista Christina Quarles va elegir la pel·lícula Orlando de Sally Potter com una activitat més relacionada amb la seva exposició Come in from an endless place, a la galeria Hauser & Wirth Menorca.

A més del visionat del film, es va compartir amb els espectadors una conversa sobre el context biogràfic de Virginia Woolf així com una anàlisi sobre aspectes socials, tecnològics, científics de l’època d’entreguerres i la seva relació amb temàtiques que s’aborden a la novel·la.  

El temps, la memòria i la identitat són els tres eixos fonamentals de l’obra que Woolf enllaça de manera magistral aconseguint que els lectors de diferents èpoques, connectin amb el personatge i cerquin respostes pels interrogants que planteja l’existència humana, les relacions entre les persones, les similituds i diferències pròpies de la diversitat, els límits de la creació artística. De fet, l’exploració dels temes esmentats quedaria molt limitat en la biografia d’una persona real.

La visió del Jo que emfatitza simultàniament el canvi i continuïtat de la identitat té una importància central en la ficció de Woolf.

Woolf suggereix que els rols de gènere no són biològics, sinó socials. Quan la societat permeti la llibertat de la neutralitat de gènere, les persones seran més lliures com a individus per a actuar segons la seva naturalesa i la seva personalitat. Orlando, quan arriba a la seva maduresa en el segle XX, es resisteix a conformar-se, optant per existir en el seu propi món intern. El clímax es produeix quan Orlando es troba en l’actualitat, 1928, i se sent obligada a reconèixer la seva pròpia naturalesa com a una multitud de Jo i experiències dins d’una sola persona.

Woolf afegeix les idees que madurarien un any després en el seu llibre Una cambra pròpia, sobre per què la ment més creativament fèrtil és la ment andrògina (the two sexes of the mind).

L’adaptació de l’obra al cinema va ser realitzada per Sally Potter, a partir del projecte entre la mateixa directora i Tilda Swinton, iniciat 1988.

Actualment es considera un film de culte. L’adaptació és molt intel·ligent, respectuosa amb el text, però també amb llicències d’autor que aconsegueix crear el to exacte (en la meva opinió, adaptar a Woolf és molt complicat) utilitzant recursos i tècniques cinematogràfiques que van ser innovadores en aquell moment.

A més, es podria dir que és una pel·lícula que s’adapta al seu context. Va ser un film reivindicatiu en un moment en què la SIDA estava molt en boca de moviments homòfobs, en què la política de la Gran Bretanya era molt conservadora i dura, amb Thatcher al capdavant i continuada per Major. Per açò crec que agafa la crítica social ja present, i l’adapta al moment històric.

Per acabar de preparar l’exposició va ser providencial trobar a l’aeroport de Gatwick una revista molt interessant, The Happy Reader, la qual estava dedicada a Tilda Swinton i es podia llegir una interessant entrevista realitzada per l’escriptora Deborah Levy. Bona part de les preguntes, evidentment, van tractar sobre el film Orlando.

Remarca, a l’entrevista, la importància de trobar la distància i la intimitat. El guió que van treballar juntes, Potter i Swinton, és molt hàbil, van trobar el to perfecte, els encapçalaments de les escenes,…

Tilda Swinton va “inventar“ l’estratègia de rompre la quarta paret, perquè a Orlando ella ens mira directament, a l’audiència, ens fa partícips de la història.  Virginia Woolf és molt present a Orlando i aquesta presència en el film,  és un constructe molt complex, el qual és honest però formal. Un dels propòsits de Woolf va ser presentar les fronteres enormement febles, làbils, entre el gènere masculí i el femení.

Una altra de les curiositats de l’atzar va ser poder escoltar una entrevista a Sally Potter al programa This Cultural Life de BBC4.

Sally va estudiar dansa contemporània. Va entendre el valor de la disciplina, l’hàbit, la sensació del moviment,…, moltes de les decisions de la pel·lícula eren coreogràfiques. Va llegir la novel·la quan tenia 14 anys i va ser un portal de comprensió i enteniment de la magnitud de la genialitat de Woolf.

El film es va dur a terme amb la filosofia de fer el possible amb pocs mitjans. Es va generar molt d’escepticisme arran de l’adaptació, fins i tot li van suggerir canviar el nom del film per “Rolando”. Va realitzar dos-cents esborranys.  En retrospectiva, considera que la manera com va ser rodada va ser molt agosarada, però només podia ser aquesta. En definitiva, va ser una ocasió de fer una lectura profunda de l’obra a més de compartir amb els assistents la projecció de l’excel·lent film i la conversa posterior.