Boom Woolf

Fent recerca per completar la preparació d’una conferència sobre Virginia Woolf que va ser exposada a l’Ateneu de Maó el passat divendres 9 de febrer, m’ha proporcionat nombroses ocasions de reflexions sobre diferents aspectes relacionats amb la literatura, la crítica, la biografia, la popularitat, l’especulació,… entre d’altres.

Vaig descobrir a Virginia l’any 1984, durant l’estada a Sitges on vaig anar per un stage internacional de dansa. A un expositor de llibres d’aquells que són verticals i pots fer-los girar, immediatament vaig sentir-me atreta per la portada d’un llibre, “Las olas”, una edició de butxaca de Bruguera. Era la imatge  d’una dona que convidava a conèixer-la, la famosa fotografia de Virginia Woolf quan tenia vint anys, precisament la meva edat.

Va ser l’inici de la meva passió per l’escriptora i tot el seu univers. Puc afirmar en retrospectiva, que la meva primera lectura no va ser, com han afirmat altres lectors, profunda i no va poder captar aspectes tècnics i recursos literaris i estètics que s’aprenen a apreciar amb el pas del temps, l’educació de la sensibilitat  i la maduresa lectora.

En els anys vuitanta no era molt habitual trobar l’obra de Woolf tot i que Lumen i Edhasa la publicaven. Just uns anys més endavant, Marta Pessarrodona va comissionar una meravellosa exposició antològica sobre el Grup de Bloomsbury, que vaig poder visitar a Palma l’any 1988, fet que va obrir més camps d’estudi per aprofundir.

Amb el pas del temps he anat observant com se succeïen èpoques de renovat interès per Woolf, tot i que he de confessar que la meva mirada “detecta” les novetats de seguida, com si hi hagués un imant. Però en el moment actual, la proliferació d’obres il·lustrades en el mercat editorial ha propiciat la publicació de l’obra de l’escriptora,  adaptada als nous gustos del públic,  així com un creixent procés de popularització per la versatilitat que Woolf ofereix.

Per posar un exemple del que exposo, aquest cap de setmana he aprofitat per visitar algunes llibreries de Barcelona i he pogut trobar clares evidències; només esmentaré els volums que he vist exposats a llocs ben visibles:

• ¿Soy una esnob? Y otros ensayos (edició il·lustrada).
• El estrecho Puente del arte: ensayos literarios.
• Una carta sin pedirla: correspondència 1912-1941 (tots dos amb una meravellosa portada, en el característic estil de la seva germana, Vanessa Bell).
• Diaris (selecció).
• Una habitación propia, Orlando, Al faro (tots ells il·lustrats).
• Flush y Noche y dia (noves edicions de butxaca).

I, encara més curiós,  una edició, tota ella en color violeta, de “Cumbres Borrascosas” d’Emily Brontë amb una introducció de Virginia Woolf, el nom ben visible a la portada (una ressenya que va escriure l’any 1916, publicada a The Common Reader, I, 1925). 

A més de les diferents edicions de la seva obra en català i castellà, especialment de A Room of One’s Ow.

Així que tenim a una Virginia ben viva entre noltros o, sigui com sigui, per les decisions de diferents segells editorials que aposten per un producte atractiu i rendible.

Diria que ens agradaria saber l’opinió de la mateixa Virginia i, potser fins i tot, ens sorprendria.

Segons Brenda Silver, la consagració de Woolf com a icona cultural  transgressor i les reaccions contradictòries i sovint vehements que provoca obeeixen al seu lloc en els límits entre l’alta cultura  i la popular, l’art i la política, la masculinitat i la feminitat, la ment i el cos, l’intel·lecte i la sexualitat, l’heterosexualitat i l’homosexualitat, la paraula i la imatge, la bellesa i l’horror, entre d’altres. Aquesta divisió reflecteix els llocs múltiples i contradictoris  que ella ocupa en els nostres discursos culturals.

El temp transcorregut des de la seva mort, lluny de convertir-la en pols i cendra, ha construït una imatge canviant, li ha atorgat una vida nova; com ella va intuir “un ésser que canvia és un ésser que viu”.

Noltros, lectors del segle XXI, immersos en el corrent del nostre temps, podem cercar respostes  en la vida i en l’escriptura d’una dona que va néixer el segle XIX, però que encara té molt per dir-nos.

Segona part: Orlando també és Virginia Woolf

L’artista Christina Quarles va elegir la pel·lícula Orlando de Sally Potter com una activitat més relacionada amb la seva exposició Come in from an endless place, a la galeria Hauser & Wirth Menorca.

A més del visionat del film, es va compartir amb els espectadors una conversa sobre el context biogràfic de Virginia Woolf així com una anàlisi sobre aspectes socials, tecnològics, científics de l’època d’entreguerres i la seva relació amb temàtiques que s’aborden a la novel·la.  

El temps, la memòria i la identitat són els tres eixos fonamentals de l’obra que Woolf enllaça de manera magistral aconseguint que els lectors de diferents èpoques, connectin amb el personatge i cerquin respostes pels interrogants que planteja l’existència humana, les relacions entre les persones, les similituds i diferències pròpies de la diversitat, els límits de la creació artística. De fet, l’exploració dels temes esmentats quedaria molt limitat en la biografia d’una persona real.

La visió del Jo que emfatitza simultàniament el canvi i continuïtat de la identitat té una importància central en la ficció de Woolf.

Woolf suggereix que els rols de gènere no són biològics, sinó socials. Quan la societat permeti la llibertat de la neutralitat de gènere, les persones seran més lliures com a individus per a actuar segons la seva naturalesa i la seva personalitat. Orlando, quan arriba a la seva maduresa en el segle XX, es resisteix a conformar-se, optant per existir en el seu propi món intern. El clímax es produeix quan Orlando es troba en l’actualitat, 1928, i se sent obligada a reconèixer la seva pròpia naturalesa com a una multitud de Jo i experiències dins d’una sola persona.

Woolf afegeix les idees que madurarien un any després en el seu llibre Una cambra pròpia, sobre per què la ment més creativament fèrtil és la ment andrògina (the two sexes of the mind).

L’adaptació de l’obra al cinema va ser realitzada per Sally Potter, a partir del projecte entre la mateixa directora i Tilda Swinton, iniciat 1988.

Actualment es considera un film de culte. L’adaptació és molt intel·ligent, respectuosa amb el text, però també amb llicències d’autor que aconsegueix crear el to exacte (en la meva opinió, adaptar a Woolf és molt complicat) utilitzant recursos i tècniques cinematogràfiques que van ser innovadores en aquell moment.

A més, es podria dir que és una pel·lícula que s’adapta al seu context. Va ser un film reivindicatiu en un moment en què la SIDA estava molt en boca de moviments homòfobs, en què la política de la Gran Bretanya era molt conservadora i dura, amb Thatcher al capdavant i continuada per Major. Per açò crec que agafa la crítica social ja present, i l’adapta al moment històric.

Per acabar de preparar l’exposició va ser providencial trobar a l’aeroport de Gatwick una revista molt interessant, The Happy Reader, la qual estava dedicada a Tilda Swinton i es podia llegir una interessant entrevista realitzada per l’escriptora Deborah Levy. Bona part de les preguntes, evidentment, van tractar sobre el film Orlando.

Remarca, a l’entrevista, la importància de trobar la distància i la intimitat. El guió que van treballar juntes, Potter i Swinton, és molt hàbil, van trobar el to perfecte, els encapçalaments de les escenes,…

Tilda Swinton va “inventar“ l’estratègia de rompre la quarta paret, perquè a Orlando ella ens mira directament, a l’audiència, ens fa partícips de la història.  Virginia Woolf és molt present a Orlando i aquesta presència en el film,  és un constructe molt complex, el qual és honest però formal. Un dels propòsits de Woolf va ser presentar les fronteres enormement febles, làbils, entre el gènere masculí i el femení.

Una altra de les curiositats de l’atzar va ser poder escoltar una entrevista a Sally Potter al programa This Cultural Life de BBC4.

Sally va estudiar dansa contemporània. Va entendre el valor de la disciplina, l’hàbit, la sensació del moviment,…, moltes de les decisions de la pel·lícula eren coreogràfiques. Va llegir la novel·la quan tenia 14 anys i va ser un portal de comprensió i enteniment de la magnitud de la genialitat de Woolf.

El film es va dur a terme amb la filosofia de fer el possible amb pocs mitjans. Es va generar molt d’escepticisme arran de l’adaptació, fins i tot li van suggerir canviar el nom del film per “Rolando”. Va realitzar dos-cents esborranys.  En retrospectiva, considera que la manera com va ser rodada va ser molt agosarada, però només podia ser aquesta. En definitiva, va ser una ocasió de fer una lectura profunda de l’obra a més de compartir amb els assistents la projecció de l’excel·lent film i la conversa posterior.

Efemèrides 2. Karen Blixen

Karen Blixen va morir el 7 de setembre de 1962. A Dinamarca, en concret a la seva casa natal de Rungstedlund, actualment el museu que porta el seu nom, s’han organitzat unes lectures en el jardí de l’escriptora els mesos d’agost i setembre per commemorar els seixanta anys del seu últim viatge.

Anècdotes del Destí va ser la darrera gran col·lecció de relats publicat l’any 1958. Conté els cinc relats que llegiran els actors convidats: El bussejador, El festí de Babette, Tempestat, La història immortal i L’anell.

La meva manera personal de celebrar-ho ha estat la lectura del llibre “Ser fiel a la historia”, una col·lecció d’entrevistes realitzades a la baronessa des de 1937 fins poc abans de la seva mort. L’interès del volum, a més de la fascinació per la vida de l’escriptora compartida per un gran nombre de lectors arreu del món, són aspectes relacionats amb l’art de l’escriptura transcrits a partir de  la seva pròpia veu.

Per les persones que tenen una especial predilecció per la narració curta o el relat, sempre és agraït poder endinsar-se en el pensament i la ment dels seus creadors, especialment els seus màxims representants. Els relats de Karen Blixen/Isak Dinesen són un magnífic acompanyament  en el procés  d’aprendre a  ser “narradora d’històries”.

Apunt un fragment de la darrera entrevista:

“La baronessa siempre lograba crear una atmósfera intemporal a su alrededor como por arte de màgia y aquel día , mientras Clitemnestra, Agamenón, Electra y Orestes se iban sucediendo en nuestra conversación, ella tenía realmente tres mil años”.

Efemèrides 1. Jacob’s Room

L’any 1922 va ser molt important pel món editorial, una de les novel·les que es van publicar, exactament el 26 d’octubre a Hogarth Press,  va ser Jacob’s Room de Virginia Woolf.

Va suposar la primera presa de contacte amb l’experimentació i les noves tècniques, que desafiarien a la novel·la convencional, i va utilitzar per primer cop el flux de consciencia.  L’obra denuncia els estralls de la Primera Guerra Mundial sobre la joventut que la va patir. És, a la vegada, una novel·la de context històric i un desafiament a la novel·la convencional en el seu estil quasi poètic.

La novel·la està estretament relacionada amb els arguments polítics exposats en el seu assaig Tres guinees i estableix una connexió entre la imposició d’una rígida lògica, l’odre i les divisions i jerarquies, amb la guerra imperialista que havia fet estralls en les generacions més joves. Tècnicament és molt innovadora. Hi ha poc argument, i les convencionals transicions entre uns personatges i altres, i entre espais, queden  anul·lades  pel seu estil impressionista.

Edinburgh International Book Festival 2020

Aquest any no s’han pogut veure les parades de llibres a Charlotte Square Gardens, però  els organitzadors del Festival han comissariat una edició especial  via online. Del  15 al 31 d’agost s’han pogut gaudir esdeveniments gratuïts per adults i infants.  La tecnologia ha permès que es pogués seguir des de les llars de més de 30 països de diferents continents i franges horàries de totes les parts del món. Fins i tot, ha estat possible conversar i participar en algunes sessions.

Els temes del programa guien el públic cap a un viatge de descobriment a través de fets, ficció, poesia, històries personals i temes mundials. Autors, il·lustradors, poetes, polítics, pensadors, guanyadors de premis i noves promeses apareixen als esdeveniments del Festival.

Els organitzadors del Festival Internacional del Llibre d’Edimburg,  van declarar que el primer programa en línia ha estat un èxit, amb 146 esdeveniments que es van veure més de 210.000 vegades per un públic mundial, una xifra que continua creixent a mesura que el públic continua veient esdeveniments que encara continuen disponibles.

https://www.edbookfest.co.uk/

Alguns dels actes que he pogut veure:  Ann Goldstein i  L’oblidat art de traduir de la traductora d’Elena Ferante, Suzanne Bonnar & Joy Harjo amb  Jackie Kay sobre el projecte Makar to Makar (de poeta a poeta), Richard Holloway: Els humans necessitem histories,  Olivia Laing: Art és política, Dones formidables amb Lari Don i Eilidh Muldoon.

Vull destacar,  concretament, una de les sessions que m’ha captivat especialment, Allie Esiri: A Poem for Every Autumn Day, a Light in Dark Times.  És una preciosa filmació realitzada a una meravellosa mansió, Belcombe Court, en la que descobrireu tres famosos actors que llegeixen poemes de Ted Hughes, Shelley, Yeats, Auden, Dickinson, Plath entre d’altres de l’antologia seleccionada per Esiri.  Per veure i escoltar una vegada i una altra!