Boom Woolf

Fent recerca per completar la preparació d’una conferència sobre Virginia Woolf que va ser exposada a l’Ateneu de Maó el passat divendres 9 de febrer, m’ha proporcionat nombroses ocasions de reflexions sobre diferents aspectes relacionats amb la literatura, la crítica, la biografia, la popularitat, l’especulació,… entre d’altres.

Vaig descobrir a Virginia l’any 1984, durant l’estada a Sitges on vaig anar per un stage internacional de dansa. A un expositor de llibres d’aquells que són verticals i pots fer-los girar, immediatament vaig sentir-me atreta per la portada d’un llibre, “Las olas”, una edició de butxaca de Bruguera. Era la imatge  d’una dona que convidava a conèixer-la, la famosa fotografia de Virginia Woolf quan tenia vint anys, precisament la meva edat.

Va ser l’inici de la meva passió per l’escriptora i tot el seu univers. Puc afirmar en retrospectiva, que la meva primera lectura no va ser, com han afirmat altres lectors, profunda i no va poder captar aspectes tècnics i recursos literaris i estètics que s’aprenen a apreciar amb el pas del temps, l’educació de la sensibilitat  i la maduresa lectora.

En els anys vuitanta no era molt habitual trobar l’obra de Woolf tot i que Lumen i Edhasa la publicaven. Just uns anys més endavant, Marta Pessarrodona va comissionar una meravellosa exposició antològica sobre el Grup de Bloomsbury, que vaig poder visitar a Palma l’any 1988, fet que va obrir més camps d’estudi per aprofundir.

Amb el pas del temps he anat observant com se succeïen èpoques de renovat interès per Woolf, tot i que he de confessar que la meva mirada “detecta” les novetats de seguida, com si hi hagués un imant. Però en el moment actual, la proliferació d’obres il·lustrades en el mercat editorial ha propiciat la publicació de l’obra de l’escriptora,  adaptada als nous gustos del públic,  així com un creixent procés de popularització per la versatilitat que Woolf ofereix.

Per posar un exemple del que exposo, aquest cap de setmana he aprofitat per visitar algunes llibreries de Barcelona i he pogut trobar clares evidències; només esmentaré els volums que he vist exposats a llocs ben visibles:

• ¿Soy una esnob? Y otros ensayos (edició il·lustrada).
• El estrecho Puente del arte: ensayos literarios.
• Una carta sin pedirla: correspondència 1912-1941 (tots dos amb una meravellosa portada, en el característic estil de la seva germana, Vanessa Bell).
• Diaris (selecció).
• Una habitación propia, Orlando, Al faro (tots ells il·lustrats).
• Flush y Noche y dia (noves edicions de butxaca).

I, encara més curiós,  una edició, tota ella en color violeta, de “Cumbres Borrascosas” d’Emily Brontë amb una introducció de Virginia Woolf, el nom ben visible a la portada (una ressenya que va escriure l’any 1916, publicada a The Common Reader, I, 1925). 

A més de les diferents edicions de la seva obra en català i castellà, especialment de A Room of One’s Ow.

Així que tenim a una Virginia ben viva entre noltros o, sigui com sigui, per les decisions de diferents segells editorials que aposten per un producte atractiu i rendible.

Diria que ens agradaria saber l’opinió de la mateixa Virginia i, potser fins i tot, ens sorprendria.

Segons Brenda Silver, la consagració de Woolf com a icona cultural  transgressor i les reaccions contradictòries i sovint vehements que provoca obeeixen al seu lloc en els límits entre l’alta cultura  i la popular, l’art i la política, la masculinitat i la feminitat, la ment i el cos, l’intel·lecte i la sexualitat, l’heterosexualitat i l’homosexualitat, la paraula i la imatge, la bellesa i l’horror, entre d’altres. Aquesta divisió reflecteix els llocs múltiples i contradictoris  que ella ocupa en els nostres discursos culturals.

El temp transcorregut des de la seva mort, lluny de convertir-la en pols i cendra, ha construït una imatge canviant, li ha atorgat una vida nova; com ella va intuir “un ésser que canvia és un ésser que viu”.

Noltros, lectors del segle XXI, immersos en el corrent del nostre temps, podem cercar respostes  en la vida i en l’escriptura d’una dona que va néixer el segle XIX, però que encara té molt per dir-nos.